dimarts, 22 de maig del 2012

"La plaga de las mariposas", una història en vers del nostre compnay Fabià


Frío era el viento de la tarde que se la llevó.
Silenciosos y tranquilos, así eran los bosques.
En la víspera de la noche.
No sé por qué me quedé allí durante tanto tiempo,
Es solo a veces que pude escuchar esa voz.
El susurro que todos quieren evitar.
Suena desde dentro, silenciosa verdad.
Sentí que mi sangre lentamente se helaba
pasando frío a la espera.
Horas que pasé allí...
esperando a que ella volviera.
En silencio, la voz que se sonaba como un trueno.
Los días que pasan en soledad,
son segundos en tonos de negro.
Largas noches solo
que me han hecho mucho más viejo
Cada noche que paso en la soledad
son años en tonos de negro.
Las horas pasan,
pero el tiempo se detuvo para mí.
Lloramos a los vientos para tu soledad,
coro de los sueños rotos por el amor que sentía.
Pero ahora ella camina perdida para siempre entre gris y desdicha.
Ella ahora le pertenece al invierno.

[Segundo capitulo]

Personas en silencio que pasaban por allí.
No parecían estar bien.
Veía la muerte en sus rostros,
el olor de ella estaba en sus cuerpos.
Las gentes enfermaron
y uno a uno morían.
He enterrado a alguno de ellos hoy,
los cadáveres de niños y ancianos llenaban la carretera.
La villa esta vacía, muerta, fría...vacía.
Sólo los cuerpos congelados saludaran mi llegada.
Torturado por la plaga, en un pueblo fantasma.

Pero entre los cuerpos no la pude encontrar.
La busqué en el bosque una vez más
y mantuve una luz en mi ventana,
Para que ella pudiera verla.
En este reino de mi soledad,
En este trono de mis pensamientos.
Cuando caiga mi cuerpo para descansar,
podré ver el ballet de sombras.
Bailando a través de la llama de una vela.
Llevándome a dormir …
Con la esperanza de mi tiempo por venir,
cerré los ojos y respire hondo.
Pero al igual que todas las noches anteriores, la muerte no llegó.
Llegó la mañana con su suave caricia.
Maldigo tu luz para despertarme otra vez.
La vela quemó, y al lado, unas alas de mariposa.
¿Es esto un signo de ella?
Abrí la ventana, pintada por gruesa capa de hielo,
tomé una profunda respiración y susurre su nombre en el aire...
La congelación del verano, quemando mis pulmones de nuevo,
mirando en lo mas profundo del bosque,
y los árboles agitaban sus cabezas contra el dolor
[Capitulo tres]

Silencio, demasiado tranquilos son los bosques en la víspera de esta noche.
Una vez más, encendí la vela en mi ventana
y espere a que la muerte viniera.
Mis recuerdos han sido tan vivos,
Y esta plaga ha limpiado este mundo para nosotros.
Así que por favor, déjame marchar ahora.
Me hundo más en mi soledad
Y la llevaré a la tumba.
Ella ha perdido a la luz sombría
Aún tratando de mantener su llama.
Estoy perdiendo las puestas de sol
y nunca voy a recuperarlas.
Cuando un sonido débil en mi puerta me despertó
y el cuarto se llenó de mariposas
me levanté con el corazón palpitante.
Por la esperanza débil, de la medianoche por la que oré
y abrí la puerta aquella noche de invierno

Y ella cayó ...
Cayó a mis brazos.
En lágrimas que la envolvían
y tumbó a dormir.
Sus ojos congelados de las mil noches en soledad.
Ella se estremeció y me susurró:

"Yo estaba perdida en el bosque
y los árboles me mantuvieron lejos de ti
y esta muerte que me impregna no me dejaba volver,
pero una luz en tu ventana me hizo venir.
Quería estar cerca de ti,
pero traje la peste con ellas,
con las mariposas"


Calla y deja que se vayan.
Ahora, cierra los ojos.

Y nos alejamos, juntos, lejos del dolor,
nos refugiaremos en lo profundo de esta noche,
en un sueño que perdonar.
Hasta un minuto pasada la medianoche,
la sala se llenó...
Se llenó solamente de mariposas”

dilluns, 2 d’abril del 2012

Entrevista amb Tomeu Suau



Tomeu Suau: “El barri forma part de la meva vida”
“Hem de treballar per canviar el món”


Tomeu Suau és el rector de S’Indioteria i va fundar del Club d’Esplai Jovent fa més de trenta anys. S’ha esforçat molt per canviar el barri, sobretot lluitant contra el problema de les drogues. De tots aquests anys, té moltes històries per contar.

Què és un Club d’Esplai?
És una assiociació de joves voluntaris que intenten ajudar els nins, que facin jocs, que s’ho passin bé, que tenguin bons hàbits i que aprenguin a estimar-se. Els clubs d’esplai vénen de l’escoltisme. N’hi ha de dos tipus: el d’entreteniment i el més social.
Explica’n què és l’escoltisme.
L’escoltisme va sorgir a Anglaterra, creat per un militar. Va agafar coses del món militar i va crear una organització perquè els infants tenguessin uns valors, una fe i una disciplina. Són allò que es coneix com els boy-scouts.
Quan i per què va néixer Jovent?
Va sorgir a finals dels anys 70, fa més de 30 anys. En aquell moment, S’Indioteria era un barri molt desestructurat, i hi havia molts de problemes de drogues.
Alguna història, d’aquesta lluita contra la droga?
N’hi ha moltes. Una vegada, una banda de traficants ens esperava per atacar-nos. Una altra vegada, em varen cremar la meva moto, una Yamaha 250. Altres vegades, la policia m’acusava de ser amic dels traficants.
Tornem al Club Jovent: quanta de gent hi participa?
Molta. Ara hi ha uns 90 monitors, i uns 500 infants. Les xifres van canviant al llarg dels anys, però sempre són molts.
Quines activitats s’hi fan?
Hi ha tres grups d’activitats. El primer grup són les activitats de dissabte i diumenge. El segon grup són els tallers que es fan durant la setmana. I el tercer grup són els infants de famílies desestructurades, que els fem repàs, educació etc. Hi ha activitats de molts de tipus: acampades, tallers de guitarra o ball, tallers d’ordinadors, etc.
Quin procés segueixen els nins?
Comencen als sis anys, i després van canviant de grup, amb activitats per a cada edat, i seguint un camí pedagògic, fins als setze anys.
I quan acaben el procés poden fer de monitors?
Sí, sempre que hagin fet els 18 anys i hagin fet el curset de monitors.
Quines qualitats ha de tenir un monitor?
Ha de ser una persona entregada, il·lusionada amb el seu treball, amb ganes de canviar el món, amic dels nins i amb molt de sentit de la responsabilitat.
Com es consoliden, les parelles de monitors?
Es comença a consolidar a partir dels 9 anys, cada parella s’encarrega de 10 nins. A cada parella hi ha d’haver un jove i una jove, perquè tots els nins puguin parlar amb comnfiança amb algú del seu mateix sexe.
Un monitor ve a ser com un educador de carrer?
No exactament: un educador de carrer s’ha de guanyar la confiança dels nins, mentre que un monitor del club ja la té guanyada.
Has tengut problemes, amb monitors?
Problemes diria que no, però una vegada vàrem tenir de monitor Agustín “El Casta”, que era molt bo, i ens facilitava molt la feina, era capaç de dur molts d’infants ell tot sol. Quan se’n va anar va deixar un gran buit. Amb el temps el vàrem substituir, però vàrem aprendre que no es pot dependre d’una sola persona.
Explica’ns alguna cosa de la Cooperativa d’Inserció Laboral.
És una empresa que es va formar gràcies a nosaltres, i dóna formació gratuïta a persones amb problemes i si passen les proves poden acabar aconseguint treball. També és un lloc on es dóna menjar a més de 150 famílies.
I la granja-escola?
És un lloc pedagògic, amb l’objectiu d’educar els infants a través dels animals i la naturalesa. En un primer moment no ho vàrem aconseguir, però amb el temps vàrem aconseguir un terreny prop d’aquí i ara sembla que la cosa va bé.
Dius que el barri ha canviat molt. En quin sentit t’has esforçat a canviar-lo?
Sí, ha canviat molt. Hem lluitat molt contra la droga. El que jo he volgut era crear a S’Indioteria un ambient de poble, on tothom es coneix i s’ajuda. M’hi he involucrat tant que el barri forma part de la meva vida.
I diries que ara està millor?
Sí, sí, ha canviat molt, i és un barri amb molta més unitat.
T’agrada, fer aquesta tasca?
Sí, és clar. Si no, no ho faria.
Què et va moure a fer-te capellà?
Tenia clar que volia ser capellà des dels set anys!
Ha estat un camí difícil?
Tot camí és difícil, però s’ha de seguir endavant amb els ideals, i intentar sempre assolir els teus somnis.
Conta’ns coses de la vaga de fam que teniu previst fer.
Volem aprofitar el moment en què es recorda la mort de Jesús per fer aquesta vaga de fam, que té l’objectiu de recordar tota la pobresa que hi ha al món.
Una darrera cosa: sabem que saps fer rap. Quan et va cridar l’atenció, el rap?
Ho faig com una manera d’adaptar-me als joves que estan amb mi.
I de la mateixa manera que tu t’adaptes a ells, ells s’adapten a tu?
Això és més difícil, perquè jo tenc uns ideals molt forts i és un camí difícil. Però només estan amb nosaltres els que volen.

Mòduls Voluntaris
IES Josep Sureda i Blanes

dilluns, 5 de març del 2012

Aquí teniu un conte, ple de perversitat, que hem escrit entre tots...

Perversiones en la noche


Tomás Turbao salió de casa a las ocho de la mañana y se fue hacia el autobús para ir a la universidad. Mientras caminaba solo por un callejón, apareció un grupo de chavales y empezaron a insultarle.
-    ¡Mariquita, cabrón, chúpame un cojón!
Le cogieron todos los libros que llevaba y los tiraron al suelo. Tomás se puso a llorar.
Se sentía humillado, él se creía que vivía en el s. XXI, pero se equivocaba. Mientras lloraba y recogía los libros, vio que se acercaba a él una preciosa chica de piel clara, ojos azules y pelo rubio.
-    ¿Qué te pasa? ¿Estás bien? – le preguntaba.
Él contestó que estaba decepcionado de la sociedad en que vivía. Luego pensó que había sido un mal educado, y le dijo su nombre. Ella, amable y sonriente, se presentó como Pataki. Se hicieron amigos rápidamente y quedaron en que por la noche se verían.
    Se vieron en la discoteca en la que bailaba Tomás, que quería agradecer a Pataki que le hubiera ayudado invitándola a todo lo que pidiera. Pero Pataki se mostraba distante, parecía incómoda por el ambiente, y no paraba de mirar hacia los lados. Tomás le preguntaba si quería irse a otro lugar para acabar de pasar la noche. Pataki le insistió en ir al callejón de detrás de la discoteca. Él accedió y salieron los dos. Entonces Tomás se dio cuenta de que un hombre más mayor que ellos salió justo después y llevaba un rato siguiéndolos. Percibía que algo iba mal.
    Al darse cuenta de que les perseguían comenzaron a correr. El sospechoso se les acercó un poco más. Cogió a Pataki por el brazo.
-    ¿Dónde están mis drogas?
Tomás no entendía nada. Empujó al hombre y escaparon por un callejón lateral. Llegaron al piso de Tomás y subieron.
-    Estoy muy nerviosa. ¿Me puedo quedar a dormir?
-    Claro.
Cuando se rebajó la tensión y se tranquilizaron, se sentaron a hablar sobre el tema y, en la conversación, salieron otros temas. Se pasaron horas hablando, ya más tranquilos. Tomás le ofreció algo de beber. Pataki, que aún seguía algo nerviosa, le pidió algo fuerte. Empezaron a beber juntos una botella de ron añejo que tenía Tomás. Entre copa y copa, Pataki comenzó a sentirse rara: su otra personalidad quería salir. Miraba a Tomás con una mirada perturbada y llena de pensamientos maquiavélicos. Le dijo a Tomás que fuera a buscar más alcohol y, cuando se fue a buscarlo, le puso unas pastillas en el vaso. Él, al beber, perdió el conocimiento en poco tiempo. Al despertar, estaba en su bañera, desnudo y aturdido. No entendía qué pasaba. Pataki estaba preparando una de sus perversas cirujías.
Tomás la vio aparecer entre la oscuridad, con una cruz en la mano y con una capucha puesta. Ella se sentó junto a él y empezó a decir frases en latín. Se sacó un bisturí y le hizo un primer corte en el brazo y luego en la pierna.
Entonces la puerta sonó con violencia y Pataki fue a abrir, quitándose la capucha. Al abrir vio a Julito Maraña, el hombre que les había atacado en el callejón, con un claro síndrome de abstinencia.
-    ¡Dame lo que tenías que darme!
Los gritos de Julito y Pataki espabilaron a Tomás, que aprovechó para saltar por la ventana. Era un primer piso, y cayó sobre un contenedor. De repente se encontró en la calle, desnudo, cubierto de sangre y con un ciego de vértigo.
En la casa seguían los gritos. Pataki y Julito luchaban, pero Pataki llevaba en sus manos el bisturí que usaba para sus perversiones, e hirió de muerte al traficante, que murió allí mismo. Pataki, de repente, se encontró libre de la persona que siempre había sido una influencia nefasta y dejó de ser una perversa. La policía la interrogó sobre la muerte de Julito, pero no la condenaron porque había actuado en legítima defensa.
En la calle, mientras tanto, un chico recogió a Tomás y se lo llevó a dormir a su casa. Se llamaba Leandro, era campeón de boxeo y estaba de pan y moja. Esa noche se convirtió para Tomás en una experiencia inolvidable: de deshizo de una perturbada y de un camello y se encontró con un hombre guapo, listo y fuerte, su nuevo novio.
Pocos días después, Tomás iba caminando por la calle. Había quedado con Leandro, su campeón de boxeo. Giró una esquina y volvieron a aparecer los macarras que se haían reído de él. Empezaron a insultarlo otra vez, y cuando ya iban decididos hacia él apareció Leandro. Los chicos cambiaron rápidamente de rumbo. Tomás los miró y se rio de ellos.

Escrit pels alumnes de Mòduls Voluntaris de l’IES Josep Sureda i Blanes
Febrer 2012

dimarts, 14 de febrer del 2012


Visitam el Parlament de les Illes Balears.
Aquí, a la Sala de les Cariàtides, com si fóssim diputats i consellers.

divendres, 27 de gener del 2012

·Entrevista amb Victor Uwagba


Victor Uwagba: “Tots som de color, i tots som iguals”
“La paraula ho soluciona tot”


Victor Uwagba és nigerià però s’ha integrat perfectament a la societat mallorquina. Treballa de mediador cultural a Son Gotleu, un barri amb una gran diversitat. Victor també ensenya dansa africana a la gent de Mallorca que en vol aprendre.

¿En què consisteix exactament la feina d’un mediador cultural?
Un mediador cultural és una persona que intenta evitar i solucionar conflictes entre persones diferents, que intenta integrar gent de països diferents que viuen dins d’una mateixa ciutat. El mediador intenta arreglar les coses mitjançant la paraula, parlant amb les persones i fent que vegin bé les coses.
Dius que no és el mateix mediador cultural que mediador intercultural, ¿quina és la diferència?
El mediador cultural se centra en conflictes lligats a una cultura, i el mediador intercultural treballa amb les diferents cultures que hi ha en un lloc.
¿Alguna vegada t’has vist implicat en un conflicte?
No m’hi he implicat de manera personal: jo el que faig és escoltar perquè ells ho arreglin. He hagut d’intervenir en molts, sempre amb la paraula: la paraula ho soluciona tot. Per exemple, record un al·lot de 15 anys que no respectava la seva professora perquè era dona, però tenia una germana que volia ser professora. Li vaig explicar que ell voldria que tots els alumnes respectassin a la seva germana i va entrar en raó.
¿La teva feina suposa col·laborar amb la policia?
Sí i no. Tots col·laboram, I jo ajut a la policia, però sobretot intent parlar amb les persones perquè arreglin els seus problemes La meva feina és intentar que no comenci el conflicte violent, xerrar amb la gent abans que la policia hagi d’intervenir. De vegades intent que la policia no apliqui les lleis de manera molt disciplinària.
No fa molt hi va haver un conflicte molt greu a Son Gotleu, amb una víctima mortal. ¿Hi vares tenir alguna intervenció?
Jo era a Nigèria, i ho vaig saber perquè em varen cridar i m’ho varen dir. Però és un tema que la policia està investigant, a mi ja no em toca intervenir.
¿Quan vares decidir que la mediació cultural és el que t’agrada?
Quan era a Nigèria i estudiava dret, i vaig veure que parlar amb la gent és el meu fort. Crec que per això, aquí a Mallorca he trobat aquesta feina de mediador cultural a Son Gotleu, i aquí estic.
Sembla que la teva feina t’agrada…
Sí, molt. Jo volia ser advocat per ajudar a la gent i he acabat aquí. Ara m’encanta, i vull aprendre més coses.
Dius que tots som iguals, però de vegades et deus trobar amb algú que et menysprea. En aquest cas, ¿com reacciones?
No t’has de posar a la seva alçada, encara que tampoc no t’has de deixar tractar malament. Hem de saber dur aquest tema amb molta paciència.
Parlant de Son Gotleu, alguns parlen del conflicte que genera el fet d’estrangers que posen negocis i no paguen els mateixos imposts que els espanyols.
No és veritat. Els estrangers paguen els mateixos imposts que els espanyols. No podem creure tot el que diuen.
¿Hi ha una relació entre drogues i conflictivitat?
Hi ha una relació, però no hem de fer que un cas particular ens doni idees falses. En segons quins casos molt greus, el treball és d’altres professionals i no d’un mediador.
¿Per què et vares decidir a venir a Mallorca?
Tenia amics aquí, però en realitat venia de pas per anar als Estats Units per treballar allà. Però em vaig enamorar i em vaig quedar aquí.
¿Has tengut dificultats per integrar-te a la societat mallorquina?
Un poc, perquè quan vaig arribar no coneixia ningú, només algun amic. Però després m’he adaptat bé i estic content.
¿La societat mallorquina accepta la gent de color?
Bé, no m’agrada això de gent “de color”: tots som de color, i tots som iguals. Sempre hi ha gent que no accepta la gent estrangera, o d’una altra cultura, però crec que a Mallorca ara s’accepta més que fa alguns anys.
¿Com era la teva vida a Nigèria?
Jo als tretze anys ja era una persona molt popular, perquè participava en tot, ajudava a la gent, volia canviar les coses. També ballava i feia teatre amb els millors grups d’Àfrica. He tengut molta sort.
També ets professor de dansa africana. ¿Com en vares aprendre?
En vaig aprendre a Nigèria de petit, els nigerians tenim la música a la sang. A l’escola ja ballva i després vaig aprendre a ballar bé al teatre.
¿Quin tipus de persones volen aprendre dansa africana?
Tota classe de gent, a molta gent li agrada aprendre coses noves. Ara faig unes classes a Alaró, i ve tota classe de gent. Hi ha mallorquins que ballen la dansa nigeriana i semblen de Nigèria.


Mòduls Voluntaris
IES Josep Sureda i Blanes
Gener 2012

dijous, 26 de gener del 2012

El rap de Cronos

El rap de Cronos, Zeus i els titans

 La història de Cronos, Zeus, Mare Terra, etc... en un rap de Miguel Angel Valle.

dimecres, 25 de gener del 2012

Visita al LADAT

Visita al LADAT (Unitat d'animació i tecnologies audiovisuals de la Universitat de les Illes Balears)

 Aquí és allà on érem...
I a la pantalla, sortíem per la barriada de Bob Esponja!